En aquesta sortida, a més de anar a menjar calçot a Valls, visitem dos indrets de l’Espluga de Francolí, la fabrica d’especialitats (carquinyolis…) de la família Cobos i la Cova de la Font Major.
Ens esperaven a la fabrica, el Joan explicava amb entusiasme la historia de la família i ens fa fer endinsar en un mon de dolçor i d’amor per la feina ben feta.
L’hi va fer molta gracia saber que veníem de Manlleu, perquè que el seu pare era del carrer del Pont n. 55 (no estava segur) de Manlleu.
La visita a la Cova ens va fer anar enrere amb el temps, la duresa de la vida era no amagava la bellesa de la natura.
Per últim el dinar de calçotada a Casa Felix a Valls.
Gràcies a tothom per compartir aquest dia!!
Especialitats Cobo és una empresa dedicada a l’artesania i a l’alimentació concretament centrada en l’elaboració de galetes i dolços artesans com els Carquinyolis, els Marilyn’s, els Cubans, entre d’altres.
L’empresa va ésser fundada l’any 1955 per Joan Cobo Coma el qual treballava l’obrador d’ una Pastisseria de Lleida i tenia ganes de crear el seu propi negoci. Primerament, el negoci estava en mans del fundador i de la seva esposa Maria. Actualment, la fàbrica, compta amb la continuïtat dels tres fills de Joan Cobo Coma i un dels seus nets.
Fent referència a les tres generacions que actualment treballen a l’empresa, Especialitats Cobo es pot caracteritzar com una empresa familiar i petita que ha anat evolucionant amb el pas del temps i la qual ha aconseguit vendre els seus productes a tot Catalunya i en algunes parts de l’Estat Espanyol, com per exemple, els aeroports. A més, en algunes ocasions els productes s’han exportat a França i a Suïssa.
Especialitats Cobo compta amb una fàbrica situada a l’Espluga de Francolí, petit poble de 4.000 habitants, situat a la Conca de Barberà a la província de Tarragona.
Especialitats Cobo som una empresa familiar i la principal estratègia és desenvolupar una producció sense deixar el nostre nivell artesanal. Des del començament ens ha caracteritzat un tracte molt personalitzat amb els clients. Tenim clients des de fa tant de temps que han passat de pares a fills.
La innovació en presentacions i formats diferents de les nostres Especialitats ha sigut constant. Dins d’aquesta actuació fabriquem Especialitats de gran qualitat amb productes naturals i d’un signe artesanal que és la distinció de la nostra empresa.
El Febrer de l’any 1955 Joan Cobo Coma va decidir iniciar el seu negoci. Aquesta decisió va ser presa ja que ell treballava a l’obrador d’una Pastisseria de Lleida i va adonar-se que tenia ganes de crear el seu propi negoci a l’Espluga de Francolí, on hi residien els seus pares i la seva companya. En aquell moment, a l’Espluga, es traspassava l’obrador de la Pastisseria de Piu Carulla, el qual va ser un dels iniciadors dels carquinyolis de l’Espluga de Francolí. Així, doncs, en Joan va entrar com a propietari d’aquesta empresa la qual en aquell moment s’anomenaria Fàbrica de Carquinyolis “Fritz”, de J.Cobo Coma, successor de Piu Carulla.
Els Marilyn’s es feien amb les màquines tradicionals de 3 plats de premsa que s’escalfaven amb 3 fogons de petroli, la pasta s’abocava amb un setrill.
Les Coves de l’Espluga integren el que avui coneixem com a dues cavitats o coves diferenciades (la Cova de la Vila i la Cova de la Font Major), per bé que en un origen ambdues galeries formaven part d’una única i extensa cavitat que transcorre just pel subsòl de l’actual casc urbà del municipi. Les exploracions espeleològiques realitzades a partir de 1956 han permès recórrer i topografiar fins al moment 3.600 metres de galeries. Això fa que aquesta cova assoleixi l’estàndard internacional de “Gran Cavitat” i que per les seves dimensions esdevingui la setena cova més llarga del món, d’entre totes les cavitats formades en conglomerats. Per bona part d’aquestes galeries, encara transcorre un curs d’aigües subterrànies que aflora a l’exterior per la Font Major, el punt de naixement del riu Francolí.
La presència de la cavitat en aquest indret està en l’origen del propi nom del poble, atès que “Espluga” en llatí vol dir “cova” i, aquest és el nom amb el qual des del segle XI es coneix el municipi. Un fet que sembla indicar que els orígens més remots del poble estarien vinculats a l’ocupació humana de la cavitat. En tot cas, des que la cavitat fou redescoberta, s’han efectuat diverses troballes arqueològiques que certifiquen la presència i freqüentació humana de la cova des del Paleolític Mitjà.
Formació Geològica
Per entendre els orígens i la formació geològica de la cavitat, ens hem de remuntar 40 milions d’anys enrere, moment en què les terres que avui formen part de la Conca de Barberà, eren part del fons marí d’un gran mar, en el qual s’hi anaven dipositant els còdols arrodonits provinents dels rius i barrancs que hi desembocaven. Fa 25 milions d’anys, les aigües d’aquest mar es van desplaçar i en el seu lloc hi va quedar un extens espai de plana pantanosa. Amb el temps aquesta zona pantanosa es va assecar i els còdols i sediments que havien format part d’aquell antic fons marí es van compactar, convertint-se en una roca sòlida i dura, que coneixem com a conglomerat.
Des de temps remots, les aigües de les pluges i els desgels de les neus caigudes en passades èpoques glaciars, així com la presència del frondós Bosc de Poblet que actua a mode d’esponja, han conferit en aquesta àrea un grau important de retenció hídrica. La major part d’aquestes aigües es precipiten cap al pla de la Conca, tot formant un conjunt de rierols i barrancs com el del Titllar, els Torners, les Fargues, la Pena i, principalment, el de Castellfollit que aplega les aigües dels vessants de l’Argentada i del Tossal Rodó.
La major part de l’aigua que recullen i transporten tots aquests rierols i barrancs conflueix a l’alzinar de la Mata, una àrea que està formada per materials sorrencs i de gran capacitat de filtració, que actua com un gran camp de dolines o embuts per on es filtren les aigües cap a l’interior de la terra. Aquesta circulació d’aigües subterrànies va provocar el desgast dels conglomerats i l’obertura de diverses fissures o fractures, que donaren lloc a la formació de tot un entramat de conductes i galeries per on va començar a córrer un autèntic riu subterrani.
El redescobriment de la cavitat: exploracions espeleològiques
En època romana es va produir l’esfondrament d’una part de la cavitat que va tapiar i ocultar l’accés a les galeries de la Cova de la Font Major durant els segles posteriors. Al llarg de les successives generacions, la memòria de l’existència d’aquesta extensa cavitat subterrània va restar en l’oblit, fins que a mitjans del segle XIX fou novament redescoberta pels habitants de l’Espluga.
El redescobriment de la Cova de la Font Major es va produir el 21 d’abril de 1853, quan la perforació d’un pou en una casa de la vila (el pou de Cal Palletes) topà amb una galeria lateral que portava al riu subterrani. Una improvisada expedició remuntà part del riu subterrani i es descobriren també les grans galeries de l’actual entrada, que havia quedat tapiada per l’enderroc mencionat i restava parcialment reomplerta pels sediments que s’hi havien anat dipositant al llarg dels segles. Però no seria fins el 28 d’agost de 1956 quan membres del Centre Excursionista Pirinenc baixaren altre cop pel mateix pou i recorregueren bona part de les galeries fins un primer sifó que no pogueren flanquejar.
Un any després s’obria l’entrada actual. A partir de 1957 nombroses exploracions intentaren superar el mencionat sifó, no va ser fins un dia d’abril de 1957 quan en Diego Ciuraneta, espeleòleg de la Societat d’Exploracions Submarines de Tarragona, va aconseguir passar-lo per primera vegada. Més endavant, l’any 1965 dos espeleòlegs de l’Equip de Recerques Espeleològiques (ERE) tornaven a travessar-lo i recorreren 300 metres de galeries totalment inundades. El 1985 un equip de l’ERE i del CEC reprenen els estudis sobre el carts de la Font Major.
S’ultrapassa novament el primer sifó i es remunta el riu subterrani recorrent zones totalment desconegudes, fins que s’arribà a un segon sifó que encara no s’ha pogut traspassar. En el marc d’aquesta expedició: llacs, túnels i diversos pisos de galeries fossilitzades foren acuradament topografiades.
Història de les excavacions
Els accessos o entrades naturals de les Coves de l’Espluga s’ubiquen al Barri de la Font Major, una zona situada al sector nord-oest del municipi de l’Espluga, en la qual es coneixen dades i vestigis que abasten un ampli espectre cronològic. En aquest sentit, hem de destacar que, en funció de les múltiples evidències documentades, les Coves de l’Espluga haurien estat ocupades i/o freqüentades de manera ininterrompuda des del Paleolític Mitjà fins a l’actualitat.
A la cova de la Font Major, hem de destacar essencialment les intervencions arqueològiques efectuades per part de Salvador Vilaseca a la dècada de 1960. La Cova de la Font Major, immediatament després de la seva descoberta l’any 1957, va patir una sèrie d’agressions que la malmeteren irreversiblement com a jaciment arqueològic. Tanmateix, Salvador Vilaseca, en puntuals intervencions dutes a terme als anys 60, recupera una part del registre arqueològic, fet que va servir per posar en evidència la importància d’aquest jaciment en relació a diversos usos o ocupacions:
D’altra banda, cal tenir també en compte que l’any 1993, en el marc dels treballs de condicionament de la cavitat relacionats amb la museïtzació de la mateixa, a uns cent metres de l’entrada de la cavitat, es va documentar l’existència d’un dipòsit o conjunt de restes de fauna agrupades (tres peces dentàries de rinoceront, peces dentàries de cavall, dues peces dentàries de hiena, diverses peces dentàries i fragments de banya de cèrvol) i associades a un còdol de quars amb aparença d’estar fracturat o treballat per l’home, un conjunt que podria ubicar-nos al Paleolític Mitjà (Genera 1995) i que vindria a complementar les troballes esporàdiques d’indústria mosteriana, que podem vincular a l’ocupació puntual o estacional de l’indret per part de grups neandertalians.
Pel que fa a la Cova de la Vila, el cert és que a nivell arqueològic coneixem algunes dades referents al període medieval. De fet, en les excavacions efectuades l’any 1999 a l’interior de la Cova de la Vila, es documentà l’existència d’un mur medieval associat a un paviment de calç i a una llar de foc que confirmen l’ús de la cova com a espai domèstic. Entre el conjunt de materials recuperats en els nivells d’ús associats al paviment en qüestió, destaca la troballa d’una sivella de cinturó datable als segles XIII-XIV. A més, en el cas de la Cova de la Vila, s’observa també la presència de murs de tancament a les dues entrades, uns paraments que per la seva tipologia semblen bastits clarament en època medieval; d’una banda, una gruixuda paret adossada a l’entrada principal, i de l’altra, dos murs de tancament que es conserven a l’entrada nord. Per tant, tot sembla indicar que la Cova de la Vila, hauria estat utilitzat com a lloc d’aixopluc i refugi durant el període visigòtic, musulmà i probablement també durant l’etapa de repoblació de la zona durant els segles XI-XII.
D’altra banda, cal tenir en compte que tota l’àrea que s’estén des de la llera del riu Milans-Francolí fins a la zona ocupada actualment pels C/ Ametllers, C/ Castell, C/ Bellavista, C/ Templaris i C/ Capuig, és una de les que ha proporcionat més dades referents a l’ocupació d’època tardo-antiga i medieval. De fet, el propi nom de Spelunca, que els repobladors identificaren amb l’indret a partir de mitjan segle XI, sembla revelar el tipus de poblament existent durant l’alta edat mitjana just en aquesta zona. En aquest sentit, s’ha plantejat que el conjunt de balmes existents sota els cingles del castell (carrer dels Ametllers), la desapareguda cova dels Escanyats, així com la pròpia Cova de la Vila, haguessin esdevingut espais reocupats com a llocs d’hàbitat en l’etapa prèvia a la reconquesta (Carreras 2002).
EL PALEOLÍTIC
El conjunt d’evidències arqueològiques més antigues documentades a les Coves de l’Espluga, està integrat per un conjunt de restes faunístiques que inclou dents de rinoceront, hiena, cérvol i cavall, així com diverses cornamentes de cérvol i una peça de quars, que sembla haver estat treballada o fragmentada intencionadament. La situació de la troballa (posició secundària) i l’agrupament dels elements semblen indicar que es tractaria d’un conjunt conformat per acció antròpica. La seva cronologia fa presumir una antiguitat que es podria remontar entre el pleistocè mitjà i superior (començaments de la darrera glaciació) i que ens podria suggerir la freqüentació de l’indret per part d’unes primeres comunitats neanderthalensis.
D’altra banda, a la Cova de la Vila s’han pogut identificar diversos nivells estratigràfics que constaten la presència d’indústria lítica de factura mosteriana, associada a diverses restes de fauna. La industria mosteriana (Mode Tècnic 3) és el tipus de tecnologia lítica que desenvolupen els neandertals, quelcom que ens indicaria efectivament l’utilització de la Cova de la Vila com a lloc d’hàbitat. Aquesta nova tecnologia va permetre als neandertals fabricar nous i diversos tipus d’eines, com les puntes de sílex per afilar les llances i javelines de ginebró o pi que després endurien al foc, així com ganivets tallants per poder escurar la carn dels ossos. Aquesta diversitat d’eines els va permetre disposar de més i millors eines per a potenciar les pràctiques col·lectives de caça. En tot cas, cal tenir present que la cavitat reuneix una sèrie de característiques especials, que permeten plantejar la seva ocupació estacional o periòdica per part dels grups nòmades del Paleolític Mitjà: es tracta d’un lloc temperat, espaiós, amb una gran lluminositat i, a més, es troba molt a prop del riu, un bon lloc per estar a l’aguait quan els animals hi anaven a abeurar.
En definitiva, al llarg del Paleolític Mitjà, podem proposar l’ocupació estacional i successiva de la cova per part de grups o clans neandertaliens, que es mourien pel territori seguint el desplaçament dels grans ramats de mamífers i els cicles de maduració dels fruits. Això els portaria cíclicament, a efectuar ocupacions breus de la cova (segurament durant unes poques setmanes), amb l’objectiu d’explotar a fons tots els recursos que els oferia l’entorn.
EL NEOLÍTIC
L’ocupació neolítica de la Cova de la Font Major s’integra dins del conjunt de jaciments que ens indiquen l’existència dels primers assentaments permanents coneguts a l’àrea del curs alt del Francolí. En aquest sentit, el reestudi dels materials ceràmics i dels fragments lítics dipositats al Museu Salvador Vilaseca de Reus (Miró 1995), així com la publicació d’algunes dades documentades amb posterioritat (Carreras 2002), ens parlen d’un jaciment que permet afrontar una revisió a fons del neolític antic cardial a la Catalunya meridional i que ha lliurat un autèntic conjunt de referència.
En aquest sentit, cal destacar també les noves intervencions efectuades l’any 2011 per part de l’Institut de Paleocologia Humana i Evolució Social (IPHES), que han permès documentar un dels nivells arqueològics corresponents al neolític antic en cova més importants de Catalunya. Aquests treballs arqueològics foren motivats per les obres d’adaptació de les coves a la nova museografia i han permès registrar un nivell amb abundants materials arqueològics, que integra indústria lítica (alguna d’ella feta mitjançant la tècnica del polit, com destrals), restes de fauna, indústria en os i ceràmica. En aquest sentit, la presència de fragments de ceràmica cardial (decorats amb aplicacions d’un tipus de petxina anomenada Cardium edule), així com la troballa d’altres tipus decoratius, permet inferir l’existència d’ocupacions humanes a la cavitat durant el neolític antic, fa entre 6.000 i 7.000 anys.
Tot plegat, ens indica que pels volts del 4.600 aC, la cova fou ocupada per unes primeres comunitats sedentàries, que tot just havien iniciat en el conreu de la terra i la domesticació d’alguns animals. Els conreus que predominaven en aquest moment eren els cereals (blat i ordi) i les lleguminoses (llenties i pèsols), l’explotació dels quals podem relacionar amb la presència de les fulles de sílex documentades a la pròpia cova de la Font Major, orientades a la producció de petites làmines utilitzades com a peces o dents de falç.
L’Edat del Bronze
L’any 1957, tot just oberta l’entrada de la Cova de la Font Major, es documentà un conjunt d’objectes de bronze format per un total de sis peces: un punyal, una destral de vorells, una espasa de petites dimensions, fragments de fulles d’arma i dues agulles de cap pla finament treballades. Cal destacar la singularitat de les agulles, que troben la major part dels seus paral·lels a la Savoia i el Jura francesos possiblement de procedencia forània (França), en contextos datables als segles IX-VIII aC. La presència agrupada d’aquest conjunt d’elements i la seva deposició intencional en un petit espai situat a només 50 metres de l’entrada de la cova de la Font Major, ens indica molt probablement l’existència d’un dipòsit de caràcter votiu o ritual, que es pot interpretar a mode de cenotafi o ofrena postmortem.
Època ibèrica
L’ús de la Sala del Llac com a espai ritual
En època ibèrica la cova consolida la seva funcionalitat com a lloc sagrat, quelcom que coneixem essencialment a partir d’un extens conjunt de ceràmiques dipositades a la sala del Llac, que ens informen molt probablement de la pràctica de cultes vinculats al món subterrani i a l’ús ritual de les aigües hipogeiques. El valor simbòlic de l’aigua com a font originària de tota forma de vida, símbol de renaixement i de regeneració, element fecundador i terapèutic, ens permeten relacionar molt probablement les ofrenes de la sala del Llac amb la celebració de determinats rituals de pas.
Aquest espai, també denominat per Salvador Vilaseca com la Sala P, se situa en la part interior de la cova per on encara actualment hi transcorre el cabal del riu subterrani. Aquesta sala va ser excavada en els mesos de febrer a juny de 1959, trobant-la parcialment entollada. A causa d’aquesta acumulació hídrica es va esperar que disminuís el cabal del riu, fet que va succeir a l’estiu i tardor de 1964, possibilitant la continuació dels treballs arqueològics.
En aquesta sala la sedimentació arqueològica es troba pràcticament intacta a diferència dels espais pròxims a l’entrada de la cova. Aquesta qualitat en el context estratigràfic va donar com a resultat la troballa d’una amplia seqüència, formada fonamentalment per fragments de vasos ceràmics, les característiques dels quals refereixen un ampli període d’utilització. La revisió actual dels materials i de la informació recollida per Salvador Vilaseca posa de manifest l’existència de materials adscrits a un dilatat període, des del Bronze Inicial fins al període ibero-romà. Però, en el període en el qual s’observa la presència més significativa de materials és en la fase cronològica de la Primera Edat del Ferro (650-550 aC) i, probablement també ens els moments inicials de l’època ibèrica (550-450 aC), etapes en les què destaca un elevat nombre de vasos en ceràmica a mà de format bitroncocònic i de perfil en S. La presència de tots aquests vasos sembla indicar-nos essencialment l’ús de la Sala del Llac com un espai ritual en el qual s’efectuaven ofrenes votives i es realitzaven libacions amb substàncies líquides i/o semilíquides (entre les quals, la manipulació de les pròpies aigües subterrànies podria haver desenvolupat un rol destactat).
Pel que fa a l’època ibero-romana (s. II aC), destaca la presència de diversos vasets calziformes de format bicònic que serien utilitzats també per a la ingesta i/o manipulació de líquids, així com diverses miniaturitzacions de determinades peces relacionades principalment amb el transport i el consum del vi (àmfores i kylix).
En tot cas, cal apuntar que tradicionalment, s’ha proposat que les coves-santuari poguessin actuar com a indicadors simbòlics de les àrees de frontera, amb l’objectiu de reafirmar creences i pràctiques rituals de caràcter ètnic o regional, i no hem d’oblidar que el curs alt del Francolí compleix perfectament aquest paper limítrof entre l’àrea tradicionalment adscrita als ibers cossetans (camp de Tarragona) i als ibers ilergets (plana de Lleida).
Època romana
En època romana, segurament poc després del canvi d’era, l’entrada de la Cova de la Font Major va quedar tapiada com a conseqüència d’un enderroc i també per l’aportació lenta però constant de sediments traslladats pel curs intermitent d’aigües que deuria circular encara puntualment per aquesta galeria; i que acabaren ocultant l’accés a la cavitat. Durant aquest període el vestíbul de la cova no era més que una baixa galeria que no devia arribar al metre d’alçada. En conseqüència l’empremta que el món romà deixà a la Cova no és molt significatiu. A pocs metres de l’entrada aparegueren peces de ceràmica pertanyents a les darreries del s. III aC i començaments del s. II aC, així com un conjunt de monedes romanes que ens ubiquen al s. I dC.
3 de febrer de 2024
