Dos dies de turisme per les terres del Matarranya!

Ens ho hem passat molt bé, el temps ens ha acompanyat i hem gaudit del paisatge,

la gastronomia i el patrimoni cultural de la zona.

La nostra estada al hotel Miralles amb el Salvador al capdavant ha estat tot un plaer.

Menjar exquisit, bona companyia i per rematar-ho el vespre després del sopar hi va haver-hi ball.

El Salvador va voler compartit amb nosaltres moments entranyables de la seva vida i va ser molt emocionant escoltar-lo.

Una bona persona.

Es veu que estima la feina i el poble.

Horta de Sant Joan és una vila i municipi de la comarca de la Terra Alta.

Està situat a 542 metres d’altitud i està envoltat per municipis que pertanyen a la Terra Alta i per la comarca del Matarranya.

A la part sud del municipi es troba el territori més accidentat, però d’una bellesa espectacular: el Parc Natural dels Ports.

Poble nadiu del pintor Manuel Pallarès, amic i company de Pablo Picasso, que hi passà una llarga temporada en la seva joventut (1897-98), de la qual ell mateix deia que en aquell poble havia après tot el que sabia.

Picasso després hi tornà en època cubista (1909). En ambdues ocasions va produir-hi moltes pintures i dibuixos.

Hi ha un actiu Centre Picasso, que organitza exposicions, simposis i publicacions, i l’Ecomuseu dels Ports.

L’any 1997 el nucli antic d’Horta va ser declarat Bé cultural d’interès nacional en la categoria de Conjunt històric.

Les Roques de Benet o Roques d’en Benet

De 1.017 metres estan situades al centre de tot el conjunt de muntanyes, separades del municipi d’Horta de Sant Joan per una gran plana.

Atreuen la mirada i són punt de referència de tot el territori.

Aquestes impressionants roques, són una de les formacions muntanyoses més característiques i emblemàtiques del Parc Natural dels Ports.

Les seves parets verticals de conglomerat s’aixequen gairebé 300 m i cauen a plom sobre un sòcol calcari.

La comarca del Matarranya

És una comarca de l’Aragó que es troba en un espai geogràfic que històricament ha estat un nexe entre les terres de l’interior i la costa del Mediterrani.

La seua proximitat al mar i el fet de trobar-se en un punt d’unió entre el País Valencià i Catalunya li ha donat a la comarca un caràcter mediterrani i un paper de frontera al llarg de la seua dilatada història.

Nosaltres hem visitat tres dels seus pobles:

Calaceite, Creta i Valderobles.

Calaceite és un municipi situat a la Comunitat Autònoma de l’Aragó, a la província de Terol.

La vila és la capital cultural de la comarca catalanoparlant del Matarranya, a l’anomenada Franja de Ponent o, també coneguda, com a Franja d’Aragó.

La vila de Calaceite se troba a 511 m d’altitud, en la carena d’un serrat que forma la divisòria d’aigües entre el riu d’Algars i el Matarranya, en lo qual sobreïxen los tossals de Sant Antoni, de Sant Cristòbol i del Castell.

La població actual es troba al voltant dels 1.100 habitants.

La guerra civil del 1936-1939 també fou viscuda amb intensitat per la població, que fou la primera a oferir resistència a les tropes del Front Popular vingudes des de Barcelona.

L’entrada de les tropes republicanes al poble, després d’un intens tiroteig, lo 25 de juliol del mateix 1936 provocà diversos morts.

Seguidament lo sindicat llibertari de la CNT instaurà un règim de col·lectivitzacions que perdurà fins a l’entrada de les tropes franquistes a la primavera del 1938.

Est últim fet significà la mort d’alguns republicans i l’exili de famílies cap a França principalment.

La precària economia de la postguerra i diverses gelades que arruïnaren la collita de l’oliva, principal font d’ingressos dels calaceitans, precipitaren l’emigració de molta gent cap a les ciutats industrials, Barcelona i la seua àrea metropolitana en la majoria dels casos, a la recerca de treball.

Aquets fet provocà l’inici d’una davallada important de la població de Calaceit, la qual encara continua per manca d’ofertes de treball per al jovent, lo qual marxa a estudiar fora de la comarca i ja no troba possibilitats per tornar-hi.

Cretas

Lo 8 d’octubre de 1530, va ser el dia en què la vila es pogué alliberar del domini de l’Orde de Calatrava i passà a ser vila reial.

En un primer moment, la vila va pertànyer als senyors de Cambrils i al Bisbat de Tortosa, però després l’orde de Calatrava s’apoderà dels seus dominis.

L’any 1295 el bisbe de Tortosa arrendà la vila per una quantitat de 3.000 sous, però tot seguit se negà a pagar, argüint antics drets.

Després de moltes lluites entre l’orde i el bisbe, els queretans es posaren al costat del bisbe i acordaren que es posarien sota l’advocació del sant del dia en el moment que es deslliuressin del domini de l’orde.

Per això  celebren la festa major el 8 d’octubre, en honor de Santa Pelaia.

La vila sempre ha tingut una gran tradició artística, en concret al barranc de Calapatar i al dels Gascons, es descobriren les primeres pintures rupestres de tipus llevantí.

Després els ibers, en la gran quantitat de poblats escampats arreu del terme, feren de les seves, i al poblat del Mas de Magdalenes es trobà una estela amb la inscripció <CALUSENDAR>.

Cretes ofereix actualment al visitant nombrosos records de l’esplendor d’èpoques passades en forma de portals, finestrals gòtics i escuts heràldics, així com pintorescos carrers amb arcades.

Al centre de la vila despunta la majestuosa església parroquial de l’Assumpció, edifici d’estructura gòtica amb la façana plateresca on se llegeix:

A costa de Cretas hem va fer Xado.      

A poc més d’un quilòmetre de la població, hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia, edifici gòtic-renaixentista de pedra i campanar d’espadanya.

Darrerament s’ha presentat un llibre sobre la història d’aquets dos edificis, a càrrec dels historiadors Joan-Hilari Muñoz, Joan Yegüas i Joan Lluís Camps.

Vall-de-roures

Està situat en un tossal, i als seus peus passa el riu Matarranya.

Envoltats d’altes muntanyes i de pinedes.

Una d’aquestes elevacions és Penya Aznar o La caixa, en forma de taula.

D’entre els elements que defineixen el paisatge de Vall-de-roures, pocs són tan característics com aquesta roca amb forma d’antiga caixa de cabals, visible des de quasi qualsevol punt del territori.

La història que hi és associada és sorprenentment antiga.

Les restes trobades a dalt, diuen que ja era coneguda en los temps dels ibers, però la seva importància com a element definitori comença en els temps de la dominació musulmana, quan algunes fonts comencen a associar-la amb lo Comte Aznar Galindo, fundador del comtat d’Aragó.

Segons sembla, ell mateix, o més probablement algun dels seus continuadors, prengué “La caixa” com a punt estratègic des del qual dirigir els seus atacs a les posicions musulmanes.

Des de llavors serà coneguda com a penya d’Aznar Lagaya, sent aquesta últim una deformació del vocable medieval que definia precisament una caixa.

En els segles posteriors, La Caixa ha anat acumulant llegendes i històries i ha sigut des de refugi de pastors fins objecte de culte pagà, i ha arribat fins al present sent el millor testimoni de les arrels més antigues de Vall-de-roures.

Monuments i llocs d’interès

Pont i Portal de Sant Roc

S’entra al nucli antic per un pont gòtic sobre el Matarranya.

Es tracta d’un pont completament medieval, de quatre forats, extremadament sòlid i proveït de tallamars en forma de falca pensats per a protegir-lo de fortes riuades i evitar l’acumulació de troncs.

En el segle xvi s’instal·la sobre el seu últim tram l’ajuntament, modificant per tant l’aspecte del pont en el seu tram final en connectar-se amb la plaça.

El pont travessa l’antiga porta principal d’accés al recinte murallat.

A final del segle xvi aquest portal va ser consagrat a Sant Roc, protector davant de les epidèmies i patró de la població, avui en dia un dels portals millor conservats de tot el conjunt.

Casa dels Mols

És de final del gòtic, amb la clàssica lògia aragonesa (galeria exterior, ensostrada i coberta per davant) en la part alta.

Ajuntament de Vall-de-roures

El segle xvi va ser una època de canvis en tot Europa.

Les velles estructures de poder començaven a trontollar i nous corrents artístics aportaven formes diferents de construir i d’interpretar el món.

En Vall-de-roures aquestes noves tendències se van cristal·litzar en la construcció de l’ajuntament.

Símbol del progressiu augment de poder de la burgesia i els seus consells en detriment del poder de l’arquebisbat representat pel castell.

Es tracta d’un edifici inspirat en la casa consistorial d’Alcanyís, encara que s’afegiria una llotja amb finalitats comercials a més dels administratius i judicials que ja posseïa de per si l’edifici.

Es construeix davall les ordes del mestre Antoni de Champanach dins de l’estil manierista i s’acaba en 1599, data que apareix esculpida en l’escut de la façana.

L’escut té la peculiaritat d’aportar per primera vegada les figures de dos grius, un mascle i una femella, al tradicional escut del roure que ja simbolitzava Vall-de-roures des del segle xiii.

En 1847 s’encarrega al pintor Jerònim Palau decorar la façana amb una pintura al·legòrica i en lo qual fins i tot  malgrat el deteriorament s’hi poden llegir les paraules “pau”, “unió” i “llibertat”.

Lo 1929 l’ajuntament de Vall-de-roures va ser reproduït en el Poble Espanyol de Barcelona.

Des de llavors ha tingut diverses restauracions i reformes internes que han fet possible que a dia d’avui sigui el centre neuràlgic de l’administració local i la casa de tots los habitants de Vall-de-roures.

Palau

Malgrat ser un dels edificis més antics de Vall-de-roures, aquesta imponent construcció situada al peu del castell és també un dels que més ha sigut transformat pel pas del temps.

Els primers documents que el mencionen daten del segle xvi, però és molt possible que estigueren en peu des de la primeria del XV.

La seva funció original era la de servir com a seu per a la recaptació d’impostos i era, igual que el castell, propietat de l’arquebisbe de Saragossa.

Esta relació amb el castell va donar lloc a certes peculiaritats en la seva construcció, com fer que la planta baixa sigui adossada a la muntanya i tingui un túnel de comunicació, segurament secret, per a arribar-hi.

En el mateix edifici que el “palau” encara que probablement diferenciats, s’hi trobava l’antic hospital.

Una mena d’alberg per a pobres propietat de l’església que va estar funcionant en estes dependències des del segle xvi fins al XIX, quan per causa de la desamortització passa a les mans de l’ajuntament i perdé progressivament la dita funció.

Amb el pas del temps i ja entrat el segle xx, la funció de l’edifici seria la d’albergar les escoles municipals, la qual cosa es mantindria durant diverses dècades, i quedà després com a magatzem municipal.

Avui en dia el que va ser l’edifici d’El Palau” és en bona part propietat privada, la part de propietat municipal és a l’espera d’albergar projectes d’interès comunitari.

Castell -Palau de Vall-de-roures

L’origen del castell és incert.

Les teories més recents ens porten fins a final del segle XII, però no és gens inhabitual la idea que sigui molt més antic.

L’única certesa és que està construït al voltant d’una roca natural (el cim de la qual fins i tot pot veure’s en la seva segona planta) fortificada per a servir com a element defensiu, bé pels cristians en lo procés de reconquesta o per alguna de les cultures precristianes que van habitar estes terres.

A la fi del segle xiv, l’arquebisbe Garcia Fernández de Heredia comença la transformació del castell defensiu en un palau episcopal.

Reconstrueix i amplia la planta baixa, la primera planta i deixa el seu segell personal en los nombrosos escuts heràldics que es troben en les seues estades.

Garcia mor en 1411, però la seva tasca és continuada pels seus successors en el càrrec i molt especialment per Dalmau de Mur, responsable de la reconstrucció de la segona planta i part alta del castell.

Fins a final del segle xvii els arquebisbes de Saragossa van continuar de ser els Senyors del castell, començà després un progressiu abandonament i ruïna que el deixaria en un estat lamentable.

En 1931 és declarat monument nacional, però les actuacions per a la seva reconstrucció no començarien fins a 1977, i especialment fins als anys 1982 i 1983, quan se recuperen voltes i sòls de bona part de l’antic palau.

Església de Santa Maria la Major de Vall-de-roures

L’església, situada al costat del castell-palau, és un exemple de Gòtic llevantí de la província de Terol.

Va començar la seva construcció en la segona meitat del segle xiv per l’arquebisbe Pedro Lope de Luna, alçant aquest l’absis i els dos primers trams del temple.

Amb l’arribada de Garcia Fernández de Heredia a l’arquebisbat se conclou el tercer tram i el campanar, de construcció lleugerament posterior a l’edifici central, amb una randa perfecta entre el castell i l’església.

Posteriorment, en el segle XVIII s’afegí una nova construcció, la sagristia encaixada junt amb l’absis del temple.

El segle XIX va veure un dels moments més foscos de l’església quan en 1877, el rector i els feligresos, després de veure com les seves peticions per a la reparació són ignorades, se veuen obligats a enderrocar la teulada del tercer tram, per constituir un seriós perill d’enderroc.

Amb la pedra caiguda alcen un mur que deixa aïllada la part derruïda i que fins avui continua de tallar l’església sense que cap dels seus intents de restauració hagi  prosperat fins ara.

També la guerra civil va causar estralls en el temple destruint-ne el retaule renaixentista i causant seriosos danys a la decoració exterior, damnatges parcialment esmenats en 1966, quan una restauració popular del temple li tornà l’aspecte gòtic original, eliminant una gran part de la decoració posterior.

L’església de Santa Maria la Major s’ha utilitzat fins a gairebé l’estiu de l’any 2007, moment en el qual s’engegà un procés de restauració que encara no s’ha acabat.

El Celler Cooperatiu de Pinell de Brai

El Pinell de Brai, pintoresc poblet situat a l’extrem est de la Terra Alta, posseeix el que és considerat com a joia puntera d’entre tots els cellers cooperatius catalans.

La construcció de la Catedral del Vi  es va fer per encàrrec del Sindicat Agrícola Cooperatiu de Pinell de Brai.

Va ser construït per l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, entre 1918 i 1922.

L’estil de l’edifici s’emmarca tradicionalment dins el modernisme, però el fet de ser una obra amb les benediccions oficials de la Mancomunitat potser hauria d’englobar el mateix com noucentista.

Martinell es considerava a si mateix noucentista, però també deixeble, admirador i seguidor de Gaudí.

El projecte d’aquest celler incorpora les quatre novetats tècniques (constructives i de tecnologia de producció vitivinícola) que es van convertir en invariants pròpies de l’obra de Cèsar Martinell en gairebé tots els seus cellers.

Hi van actuar com a col·laboradors el tècnic enòleg Isidre Campllonch i l’especialista oleícola Emili Rovirosa.

Va ser plena de dificultats i d’entrebancs però la tenacitat i l’energia amb què va ser mantinguda i impulsada pels socis cooperadors, i l’apassionament amb què era vist i comentat el creixement de l’edifici, demostra aquella manera de ser, entre arrauxada i vital, pròpia de la gent d’aquells indrets.

Aquest edifici, i en conjunt els cellers d’aquesta època, representen la manifestació arquitectònica visible del que va ser el cooperativisme agrari a Catalunya a final del segle XIX inici del XX, moviment que, malauradament, va quedar interromput per la Guerra Civil.

El celler està compost per tres naus frontals contigües i dues més situades transversalment a la part posterior de l’edifici i a diferent nivell.

La nau de l’esquerra, amb dues plantes i coberta amb solapament de fusta, estava destinada al molí d’oli.

La central i la de la dreta són sales de tines.

Les dues naus estan cobertes amb arcs equilibrats d’estructura parabòlica.

A la part posterior hi trobem la zona d’elaboració, d’una gran alçada i coberta també amb encavalcades de fusta.

L’interior del celler es mostra com un gran espai, dividit transversalment pels arcs parabòlics que suporten la coberta.

Aquests arcs, de grans proporcions presenten les eixutes foradades, el que augmenta la sensació de lleugeresa i lluminositat de l’edifici.

L’espai flueix fins a la sala d’elaboració, a partir d’una gran gelosia de maó que forada el mur divisori.

La façana principal mostra clarament les tres naus que componen el celler.

A la part superior, un conjunt d’obertures fetes amb obra de maó, dóna com a resultat una magnífica gelosia.

Corona cadascuna de les naus una potent cornisa decorada a la part superior amb ceràmica vidriada de color verd.

Un sòcol alt d’una maçoneria acuradament treballada presenta, a la part baixa, les obertures de ventilació i també integra les monumentals portes d’entrada, situades al centre de cadascuna de les naus que són de pedra buixardada.

Coronant el sòcol, recorrent tota la façana principal al llarg de més de 40 metres, trobem el fris ceràmic pintat per Xavier Nogués que representa, amb caricatures, els treballs de recol·lecció i elaboració del vi i de l’oli.

La col·laboració d’aquest artista va aportar nous elements que donen a aquest projecte un valor especial dins de les obres de Cèsar Martinell.