Un grup de socis i sòcies han gaudit d’un esplèndid dia a la natura.

El temps ha acompanyat per passejar per la Vall, pujar al Pic de l’Àliga i admirar la bellesa del paisatge.

Per saber una mica més de la història de la Vall de Núria

TOT UN MÓN DE SENSACIONS DES DEL PRIMER MOMENT

La vall de Núria és una vall pirinenca al terme municipal de Queralbs, a la comarca del Ripollès, a les Comarques Gironines. El santuari és gairebé a 2.000 metres d’altitud, en el punt on conflueixen tres valls: a ponent hi ha la vall de Finestrelles, amb la vall subsidiària de la coma de l’Embut; al nord la vall d’Eina, i a llevant la vall de les Molleres, formada per la de Noucreus i la de Noufonts.

Per raó de la seva situació geogràfica i el clima, presenta una flora i una fauna característiques de la muntanya medioeuropea i de l’alta muntanya alpina. A més, hi viuen espècies vegetals i animals endèmiques dels Pirineus. Aquesta vall és accessible mitjançant un tren cremallera* o bé a peu, seguint algun dels camins de muntanya que arriben fins a Núria.

L’any 1931, a la cambra número 202 de l’hotel, es va redactar el que seria l’Estatut d’Autonomia de Catalunya —esmentat fa una estona—, que va quedar ratificat a les urnes el 2 d’agost de 1931 i aprovat per les Corts Generals el 9 de setembre de 1932.

 * CREMALLERA DE NÚRIA

1919 El ferrocarril transpirinenc de la línia Barcelona-Puigcerdà arriba a Ribes de Freser.

1928 S’inicien les obres de construcció del cremallera.

1930 El 30 de desembre la primera locomotora arriba a Núria.

1931 El 22 de març s’inaugura la línia.

El conjunt de totes aquestes altes valls constitueix una capçalera muntanyenca encerclada per una llarga i alta carena semicircular que la tanca per l’est, el nord i l’oest per damunt dels 2.700 metres. Les vistes que de vegades mostren son d’envergadura. Des d’alguns dels cims ocasionalment es poden arribar a veure els Alps, a 440 km. Des del puig del Coll de Finestrelles en concret s’ha aconseguit un rècord mundial en aquest sentit, el qual no tenen altres muntanyes d’altres continents. Tanmateix el cim més alt de tots els qui conformen l’Olla de Núria, és el Puigmal ( 2.910 m) al qual solen accedir milers de persones al llarg de l’any, tant des del Santuari com des del Coll de Fontalba i és una de les fites més populars del muntanyisme català. Pel sud i en cotes més baixes, un rocam escarpat tanca el conjunt d’aquestes valls.

A causa d’aquesta orografia, les aigües del riu de Núria poden escolar-se només per unes estretes i profundes gorges excavades enmig d’aquesta roca dura, fins que es troben amb la vall de Freser, riu que a Ripoll s’uneix al Ter.

Tot plegat fa que, a Núria, el relleu sigui abrupte i el clima fred i plujós. Hi dominen els boscos de roure, de pi roig i de pi negre, però, als vessants més alts, només pot subsistir-hi el prat alpí. L’accés ha estat tradicionalment difícil, en especial a l’hivern, amb els corriols nevats i glaçats. Avui, el cremallera permet l’accés a tothom.

Els materials que constitueixen el substrat rocós de Núria són dels més antics del Pirineu. Es tracta de roques molt velles que han estat intensament transformades pels esforços i la pressions rebudes al llarg de la història geològica d’aquest territori pirinenc.

El relleu enlairat de la Vall de Núria i la relativa proximitat a la Mediterrània condicionen un clima d’alta muntanya relativament humit. L’hivern és l’estació amb menys precipitació i la més irregular, tot i que majoritàriament és en forma de neu.

La durada de la neu cobrint el sòl és molt variable, segons els anys. Al santuari de Núria, els darrers anys, ha oscil·lat entre 62 i 64 dies. A més altitud la durada de la neu s’allarga considerablement. En els racons on la neu s’acumula, té lloc la formació de congestes que no es fonen del tot fins a la darreria d’estiu.

Les temperatures són fredes o fresques tot l’any, progressivament més baixes amb l’altitud. Gener sol ser el mes més fred, i juliol i agost els més càlids.

El clima és el causant que el paisatge vegetal de Núria sigui diferent del de la terra baixa i de la muntanya mitjana. El fred no permet que els roures i els freixes es desenvolupin bé a partir dels 1.500 m aproximadament. Només aguanten aquestes condicions el pi roig, el pi negre i alguns arbres caducifolis com la moixera de guilla el gatsaule i el bedoll.

En el paisatge de l’alta muntanya els arbres dominants sempre són els pins. El pi roig no puja gaire més dels 1.500 m, i ben aviat el pi negre és l’arbre dominant. La zona entre els 1.700 m i els 2.400 m correspon al tipus de vegetació conegut com a estatge subalpí.

Els boscos de pi negre ocupen a Núria un espai més reduït del que ocuparien de manera natural, a causa de la necessitat, que es va tenir durant molt temps, de llenya per a escalfar-se i de troncs per a la construcció, així com per facilitar terrenys oberts per al pasturatge dels animals domèstics. La destrucció del bosc va comportar l’expansió dels matollars de neret i de ginebró, i també dels de boixerola i bàlec. En les carenes i els collets orientats al nord s’ha estès un matollar dens i ras dominat per l’azalea procumbent.

Per damunt dels 2.400 m, el bosc no es pot constituir naturalment a causa del fred i de la cobertura de la neu durant molts mesos. Es passa de l’estatge subalpí dels boscos de pi negre a l’estatge alpí dels prats. La raó és el fred intens de tot l’any —fins pot nevar i glaçar al pic de l’estiu— i la llarga durada de la cobertura de la neu.

El prat alpí està constituït per un bon nombre d’espècies d’herbes, sobretot de la família de les gramínies i les ciperàcies, de fulla estreta i lineal, acompanyades d’altres herbes que sovint prenen forma de masses compactes encoixinades.

L’aspecte del prat alpí és d’una formació herbàcia baixa, sempre verda a l’estiu, amb canvis successius de color pel predomini d’unes o d’altres plantes amb flors grosses i vistoses, com les gencianes, els safrans, les prímules, els marcòlics, les tores i els ranuncles. La humitat del sòl i les tempestes freqüents garanteixen la verdor estiuenca, fins que les primeres glaçades transformen el color verd en marró clar i groguenc, esperant que la neu les tapi de nou.

Al costat d’aquesta vegetació normal, en relació amb el clima, s’estableixen comunitats vegetals especials. En les congestes, allà on la neu no es fon del tot fins molt tard, es constitueix una vegetació dominada per salzes nans amb diverses herbes i molses.

Ben diferent és la vegetació dels indrets amb aigua: les mulleres i els aiguamolls, i les fonts i els rierols.

Ben especial és també la vegetació que es fa sobre les roques. Les plantes han de ser capaces de sobreviure en condicions molt dures, amb forts contrasts de temperatura, llargs períodes de sequera, escassetat de nutrients i manca de punts de suport.

Sobre roca compacta s’estableix una vegetació amb plantes petites, que solen fer petits coixinets densos i compactes.

Sobre tarteres i pedrusques, hi viuen poques plantes amb arrels llargues, que han de ser capaces de suportar la mobilitat i la inestabilitat del rocam.

El pi negre és una de les espècies vegetals més significatives de l’estatge subalpí. Aquesta conífera resisteix molt bé la cruesa de l’hivern. L’exposició a les baixes temperatures, el vent i les fortes nevades, fan que gairebé mai no sobrepassi els vint metres d’alçada i que, sovint, se li torcin el tronc i les branques. Aleshores, és probable que no puguem observar la seva silueta habitual, que, amb branques que li neixen des de la part inferior, sol tenir una forma cònica. L’escorça és grisa i les fulles, curtes i fortes, són d’un verd molt fosc. Aquestes tonalitats són l’origen del seu nom vulgar.

Escampats entre els pins, hom troba, ací i allà, alguns altres arbres, especialment la moixera de guilla. Aquest és un arbre elegant, que a la primavera es guarneix d’abundants ramells de flors d’un blanc trencat. A la tardor, quan maduren els fruits, formant-se de primer ataronjats i després d’un vermell cada cop més franc, aquesta rosàcia té un aspecte especialment vistós.

Els bolets tenen un paper important en el manteniment de l’equilibri ecològic perquè descomponen la matèria i la transformen en substàncies aprofitables per a alimentar altres espècies.

A la primavera i principalment al final de l’estiu i a la tardor, els boscos i els prats s’omplen d’una gran varietat de bolets, alguns d’aquests comestibles i excel·lents, com ara:

El moixernó que viu en els prats, entre l’herba i en els matolls no gaire espessos. Surt a la primavera, pels volts de Sant Jordi. La seva carn no és fibrosa sinó que es trenca i s’engruna entre els dits, té un sabor agradable i una olor de farina fresca.

El rossinyol viu generalment en grups o formant erols, amb preferència en boscos de planifolis, però es pot trobar també sota els pins. És un bolet fàcilment identificable pel seu barret irregular, de carn ferma i pel seu color groc de rovell d’ou.

El més conegut i buscat és el rovelló. Aquest bolet de tons ataronjats i rogencs, de carn esmicoladissa, d’olor agradable i de gust un xic amarg, creix sota els pins i altres coníferes des de finals d’estiu i durant la tardor.

Sota el pi negre i els avets, a l’alta muntanya pirinenca trobem el cep, de coloració en tons canyella, més foscos en el barret que no pas en el peu. La seva carn consistent, blanca o grogosa, lleugerament perfumada, fa que sigui un dels bolets més apreciats per a la bona cuina.

L’ORIGEN LLEGENDARI DE NÚRIA

A la vall hi ha un llac artificial i el Santuari de la Mare de Déu de Núria, que alberga la talla romànica. L’església actual es va inaugurar l’any 1911. Poc després, s’hi va afegir l’hotel i es va iniciar la construcció del Via Crucis, obra que no s’acabaria fins a 1963.

Núria compta amb un riquíssim llegendari però, sens dubte, el relat cabdal és el de la troballa de la Mare de Déu. Segons la llegenda, Sant Gil, nascut a Atenes, nomenat bisbe de Nimes, va esculpir la imatge quan feia vida d’ermità a la vall entre els anys 700 i 703. Amb la campana convocava els pastors de l’entorn, els evangelitzava davant la creu que ell mateix havia esculpit i també els hi donava de menjar, cuinant-lo en una olla.

Així campana, creu i olla esdevindran símbols de Núria. La predicació sovint va acompanyada de persecució i quan aquesta es va originar, va veure’s obligat a marxar de la vall i va deixar la Verge oculta en una petita cova. L’any 1072, per inspiració divina, un home anomenat Amadeu va venir des de Dalmàcia a la recerca d’unes relíquies de Maria. Uns pastors que coneixien la tradició de Sant Gil el van ajudar a aixecar una modesta capella (origen del Santuari). Absent ja Amadeu, els pastors van retrobar la imatge que, més tard, va resultar impossible de portar en processó a Queralbs, “perquè volia quedar-se a Núria”.