El dijous dia 16 de Juny un grup de 75 persones fem una sortida cultural a Barcelona.

Al matí visitem el Monestir de Santa Maria de Pedralbes que pertany a l’orde de les clarisses situat al barri de Pedralbes de Barcelona.

Una mica d’història…

El perímetre del monestir de Pedralbes va estar en un origen voltat per una muralla. D’aquesta muralla únicament es conserven dues torres de vigilància i dues de les portes que donaven accés al recinte.

Església

L’església de Pedralbes consta d’una única nau, amb set trams de voltes quatripartites i un absis heptagonal. Entre els contraforts de les tres primeres voltes (o sigui, entre la porta i l’absis) s’hi disposen capelles; el quart tram correspon a la porta, que s’obre a la plaça del Monestir, i els tres darrers al cor, que en el cinquè tram té dos pisos (el cor baix i el cor alt), però que en el sisè i el setè només té el pis alt, ja que el pendent natural del terreny fa que aquests dos trams del cor alt estiguin construïts directament sobre la roca granítica. Fins al segle xix, el cor havia estat separat de la resta de l’església per una paret que pujava gairebé fins a les voltes, i que tenia al mig una finestra enreixada amb una espessa gelosia a través de la qual les monges podien seguir l’ofici, però el 1894 es va enderrocar la paret, del cor alt i es va doblar la del cor baix, per tal de suportar el pes de l’orgue, que es va instal·lar aproximadament al lloc on hi havia hagut la finestra.

A més del cor alt i el cor baix, també hi ha el cor dels frares, situat al mig de l’església i fora de l’àmbit de la clausura, i que en ser de poca alçada (1,3 m) no trenca la unitat espacial de la nau, a diferència del que passa en altres esglésies que tenen cors amb parets o cadirats més alts, com la catedral de Barcelona.

La simplicitat de les línies de l’església, especialment el campanar octogonal, acabat en aresta viva, infon una acusada modernitat a l’edifici i va provocar l’admiració de Le Corbusier en la seva visita de 1928; en un discurs fet llavors al Saló de Cent de l’Ajuntament, digué: “El Monestir de Pedralbes, quina simplicitat més moderna! És el millor que he vist a la vostra terra durant molts anys”.

Claustre

És l’element més important del monestir després de l’església, és l’espai al voltant del qual s’ordena el monestir, té tres pisos d’altura i una longitud de 40 metres. Donen a l’esmentat claustre el sepulcre de la reina Elisenda, el dormitori, l’abadia, la infermeria, el menjador (refetor) i la sala capitular.

Els dos pisos inferiors són del s. XIV amb arcs espaiosos apuntats, sobre columnes amb capitells molt estilitzats, amb escuts dels reis d’Aragó i de la casa de Montcada. El pis superior és sense arcades i amb sostre en vessant.

Hi destaca les pintures de la cel·la de Sant Miquel, obra de Ferrer Bassa que decoren totalment la cel·la de pregària de l’abadessa. Realitzades el 1346, mostren la influència que va rebre aquest artista del pintor italià Giotto i són la millor mostra d’aquest gòtic italianitzant fora d’Itàlia.

El jardí medieval de plantes medicinals

Article principal: Jardí medieval de plantes medicinals, Monestir de Pedralbes

D’acord amb les tradicions monàstiques, en el claustre dels monestirs es cultivaven diverses plantes medicinals i així ho degueren fer les monges del Monestir. Com a complement a l’exposició “Plantes, remeis i apotecaris”, organitzada l’any 2007 pel Museu-Monestir de Pedralbes, es va impulsar la recreació d’un jardí medicinal medieval amb una cinquantena de plantes amb propietats remeieres segons el coneixement medieval. Recentment, i en el marc d’un conveni de col·laboració impulsat per aquest Museu Monestir i la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, s’ha possibilitat fer un passeig virtual per aquest jardí medieval a partir del treball d’un grup d’estudiants assessorats per professors de botànica de la Facultat.

Aquest jardí està relacionat amb la teoria dels humors.

Tomba d’Elisenda de Montcada

Entre el claustre i l’església hi ha el panteó de la reina Elisenda. Està situat al mur de separació que hi ha entre les dues dependències, de manera que inclou una tomba bifront, amb una de les seves cares que dona al claustre i l’altra a l’església. Així, l’estàtua jacent que hi ha sobre el sepulcre pot mostrar la reina en les seves dues facetes: a l’església –recinte públic i accessible a tots els fidels– es veu Elisenda elegantment vestida i coronada com a reina, amb decoració policroma i escultures de marbre, mentre que al costat del claustre –dintre de la clausura i només accessible a la comunitat monàstica– se la veu amb l’hàbit franciscà, vestida com a vídua i monja, amb escultures de terracota.

No es conserva documentació sobre el sepulcre: tot i ser una de les obres escultòriques més notables de l’època, se’n desconeix l’autor. Se sap que quan la reina va atorgar testament, el 1364, la tomba ja estava acabada.

El conventet i les cases de la baixada del Monestir

Article principal: Conventet de Pedralbes

A la cantonada entre la baixada del Monestir i la plaça del Monestir hi ha l’edifici conegut com el Conventet, que actualment queda fora del recinte del monestir però que fins a la desamortització n’havia format part. Va ser construït el 1329 per allotjar la comunitat de frares menors que es cuidaven de l’assistència espiritual de les monges del monestir. És un edifici senzill amb un petit claustre, i l’arquitecte Enric Sagnier el va reformar el 1919 incorporant-hi elements romànics procedents de la desapareguda església de Santa Maria de Besalú, molt visibles a l’exterior. El decorador Jaume Llongueres realitzà la decoració interior i els esgrafiats de la façana que dona al carrer Bisbe Català (l’oposada a la plaça del Monestir). És de propietat privada, pertanyent, de fa ja molts anys, a la família Gòdia.

Les altres cases de la baixada del monestir, davant del conventet, entre l’entrada i la porta inferior de la muralla havien estat la fleca, la carnisseria i d’altres dependències, i posteriorment han seguit pertanyent al monestir dedicades a altres usos.

Comunitat

Les primeres catorze monges que hi residiren van ser, segons el document fundacional: a més de l’Abadessa Sobirana d’Olzet, Francesca Ça Portella, Constança Coriguera, Alamanda de Monsoliu, Saurina de Jonqueres, Constança de Vilardell, Dolça Lulla, Constança Fivallera, Constança de Molins, Margarida de Bonvilar, Maria Lulla, Serena Fivallera, a més de les dues llegues Alamanda de Cànoves i Alicsen.

Actualment (any 2019) hi resideixen set monges que es dediquen a l’oració i a fer tasques relacionades amb el monestir. Conserven una tradició molt popular a Barcelona: perquè no plogui quan s’ha de celebrar un casament, la gent porta ous al monestir i diuen aquesta cantarella: ”Santa Clara i Sant Pujol, feu bona escombrada a aquesta nuvolada que tapa el sol”.

El ritu de clausura comporta que en els decessos la monja era inhumada al claustre fins que degut a l’activitat en el museu es va disposar fer-ho en una zona de l’exterior.

Després de la visita ens espera un bon dinar al Port Olímpic, musclos, peix fregit, arròs, postres….

Per la tarda seguim amb una visita lliure al Museu Nacional d’Art de Catalunya, també conegut per les seves sigles MNAC.

Un museu que agrupa totes les arts amb la missió de conservar i exhibir la col·lecció d’art català més important del món, mostrant-lo tot des del romànic fins a l’actualitat.

Avui hem pogut gaudir de la exposició de “La llum és color” de Turner i del ID Projecte de Jordi Bernadó.

Per al pintor, aquarel·lista i gravador romàntic anglès Joseph Mallord William Turndel  (1775-1851) els elements de la natura són forces abstractes, amb la seva pròpia simbologia i significat. Aquesta exposició explora la seva fascinació pels fenòmens meteorològics i atmosfèrics, des dels inicis de la seva obra, a la dècada de 1790, i fins a finals dels anys 1840.

Turner, reconegut com el millor paisatgista del període romàntic pel seu domini de la llum, el color i l’atmosfera, pinta les immenses forces de la natura que ja en aquella època de grans canvis, a inicis de la primera revolució industrial, començaven a estar amenaçades. A través d’un centenar d’obres, pintures, dibuixos, esbossos i gravats, l’exposició ressegueix el desenvolupament de les composicions de Turner, a partir dels primers esbossos, fins a les aquarel·les, els olis o els gravats finals.

La mostra revela com l’aquarel·la va ser fonamental en l’enfocament científic, però intuïtiu de l’artista, que li va permetre copsar la intensitat de les forces de la natura amb una precisió expressiva mai igualada. La principal inspiració de Turner va sorgir dels seus viatges per la Gran Bretanya i l’Europa continental i els seus paisatges incorporen fonts diverses, des de la mitologia clàssica fins a la història de l’art o les invencions tecnològiques modernes, i se situen entre la tradició i la innovació. Aquesta exposició confronta l’espectador amb una experiència sensorial de la natura que ens afecta avui tant com ho va fer als seus contemporanis.

A la Sala Oval, l’artista Jordi Bernadó ens proposa una sèrie de retrats de personatges aparentment desvinculats entre ells, units únicament pel diàleg amb la càmera i per la resposta a una única pregunta: Quin és el teu lloc al món? Alguns d’aquests personatges són figures cèlebres: autors, cineastes, polítics, activistes. Tots es troben d’esquena a la càmera, dempeus, diminuts i irreconeixibles.

Els retratats -Jimmy Wales, Stephen Hawking, Ferran Adrià, Rosario Quispe, Pedro Opeka, Chimamanda Ngozi Adichie, Gretchen Cara Daily, Nada Al-Ahdal, Woody Allen, Muhammad Yunus, Gao Xingjian, Steven Pinker, Vivian Gornick i Reed Brody- van escollir on s’havia de fer la fotografia.

A partir de la construcció d’un mapa heterogeni i fragmentat, el fotògraf explora la identitat humana, allò que suposadament ens fa únics. Aquest projecte aborda qüestions de gran rellevància avui, com ara el clima, la biodiversitat o els drets humans, i que alhora són temes centrals en el treball del museu.

Els retrats que formen part d’aquest projecte van ser realitzats als llocs triats pels personatges retratats, i funcionen com un repositori de records i relats. L’artista treballa a partir de la idea que “tots tenim un lloc al món, un lloc al qual estimar, enyorar, un lloc a on tornar”. En aquest cas, el significat de cada escenari queda capturat en la fotografia, però no revelat. Es tracta d’un secret entre el protagonista i l’artista. Com a peces d’un trencaclosques, cada imatge explica una història única, la història d’un personatge, d’un lloc, d’una fotografia, però juntes creen un arxiu complet.

Una mica d’història del museu….

L’any 1985 es van començar a debatre els primers projectes per rehabilitar l’edifici, però no fou fins al 1990 que van començar les obres de restitució segons el projecte dels arquitectes Gae Aulenti i Enric Steegman. L’any 1992 es va realitzar la rehabilitació de la Sala Oval i la consolidació i adequació estructural parcial de l’edifici, així com la reestructuració de dues sales d’exposicions temporals. Entre 1995 i 2004 el palau va patir diverses reformes i ampliacions a càrrec de Gae Aulenti, Enric Steegman, Josep Benedito Rovira i Agustí Obiol, amb l’objectiu de crear espais per poder encabir totes les obres de la col·lecció. Les obres foren encomanades a Eduard Carbonell, el director del museu en aquell moment.

La zona del palau que va necessitar una reforma més complexa fou l’ala on s’exposa l’art romànic. Es va haver de desmuntar la primera planta, reforçar la cúpula i construir parets noves i plafons, a més de canviar totes les instal·lacions de seguretat. Per tal de garantir unes condicions de conservació favorables (humitat, calor,…) el febrer de 1995 es va haver de traslladar la col·lecció d’absis romànics, sota la supervisió d’Aulenti. L’objectiu de la reforma arquitectònica era «reunir el passat i el present, preservar les necessitats filosòfiques i morals de l’edifici», interessant-se sobretot en el tema de la il·luminació. Per això es van col·locar llums arran de terra enfocant els absis, deixant alguns punts de les sales més enfosquits de manera que es reproduís l’ambient de les esglesioles romàniques. Moltes de les restauracions van ser realitzades per Gianluigi Colalucci i el seu equip, restauradors també de la Capella Sixtina del Vaticà.

El museu, a través de les seves col·leccions, intenta donar un discurs global sobre l’art català des del segle xi fins a l’actualitat. En alguns casos, com les col·leccions del Gòtic, el Renaixement i el Barroc, aquest discurs també es fa per comparació amb obres d’art d’altres procedències.

La col·lecció està dividida en els següents conceptes: art romànic, art gòtic, art del renaixement i barroc, art modern, dibuix, gravat i cartell, fotografia i numismàtica. A més a més, el fons compta amb la Biblioteca d’Història de l’Art i l’Arxiu General.

El fons del museu s’ha anat formant amb els anys, amb l’objectiu de recuperar i representar el gruix del patrimoni artístic català, tant a partir de compres de col·leccions privades (Casellas el 1911, Alexandre de Riquer el 1921, Plandiura el 1932 i Muntadas el 1956) com de donacions (Enric Batlló (1914), Llegat Cambó, Llegat Espona (1958), Llegat Domènec Teixidó, Llegat Bertran (1970), Llegat Fontana (1976), Girbau S.A….).

Pel que fa a l’exposició permanent, està dividida en les següents seccions: Romànic, Gòtic, Renaixement i Barroc, Llegat Cambó, Col·lecció Thyssen-Bornemisza, Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, Art modern, Dibuixos, gravats i cartells, fotografia i numismàtica. El recorregut proposat per analitzar i entendre de la millor manera possible la forma com es presenten les col·leccions, comença amb la sala propera al vestíbul, on es troben les pintures romàniques més antigues, la pintura mural i altres formes de pintura (bàsicament sobre fusta), l’escultura i les arts decoratives. Aquesta presentació envolta el Gran Saló i atén a una perspectiva cronològica que passa – un cop visitada la col·lecció d’art Romànic – per les obres gòtiques, després per una altra zona on es pot veure clarament la transició del Gòtic al Renaixement i finalment una tercera que exposa les obres barroques. El circuit continua a la primera planta, on estan ubicades les obres d’art del segle xix i avança cap a l’art del segle xx.

Ens ho hem passat molt bé !!!

Gràcies a tothom per fer-ho possible !!!